Filipines a la catalana

1. A l'estrep de l'avió: magazine de bord

Pot ser que la destinació turística escollida sigui un lloc que visites per primera vegada. Repassaràs les teves notes i guies de viatge amb una esma especial. La informació aplegada et serà més o menys útil, però, tant se val, la lectura et confortarà i et farà córrer la imaginació. Imaginar un país que no coneixes, mentre et trobes encara a l'estrep de l'avió, és una experiència única i irrepetible, ja que en el viatge de tornada les situacions imaginades hauran deixat pas als records. Tot serà una foto fixa. Imaginem-nos les Illes Filipines ara que encara no som a port.

Barcelona-Manila: un dia

Volar a les Filipines des de Barcelona es pot fer via alguns aeroports europeus, des d'on es podrà enllaçar directament amb l'aeroport internacional Ninoy Aquino de Manila. Hi pot haver encara alguna altra escala prèvia, segons l'aerolínia, per exemple a Hong Kong o Xiamen (Xina). També hi ha la possibilitat, potser la més econòmica i barata, de volar a algun dels aeroports dels Emirats Àrabs i des d'allà anar directament a Manila. Una altra possibilitat per entrar a les Filipines és per la ciutat de Cebu, l'altre aeroport internacional, situat a la petita illa de Mactan, davant mateix de la ciutat, i connectada amb aquesta per un pont. La ciutat de Cebu està regularment enllaçada per aire amb Seül (aeroport d'Incheon) i amb Hong Kong. Ara bé, les connexions aèries internacionals canvien d'un dia a l'altre. Tant és l'itinerari seguit: de porta a porta, es triga un dia i, sovint, una mica més .

-Un dia per arribar a Manila! No sé si ho podria resistir! -m'han dit més d'una vegada.

Doncs, per mi, els viatges intercontinentals com aquests són una festa. Tenir l'oportunitat d'anar a l'altra banda del món, en unes quantes hores, gràcies als avantatges de la navegació aèria, em fa sentir l'home més afortunat de la Terra. I a més, per torna, tens la possibilitat durant les escales, de ser a llocs tant especials com Dubai, Seül, Xiamen o Hong Kong. Ni que sigui per una estona curta, podràs badar pels laberíntics passadissos que tenen tots els aeroports internacionals per tal que els passatgers en trànsit desentumeixin les cames i facin unes despeses innecessàries.

Volant

No fa massa anys, anar a Manila amb avió podia ser cosa d'uns quants dies, atès que s'havien de fer moltes escales, i en més d'un lloc calia fer nit per agafar el vol següent. Durant un temps, Philippine Air Lines (PAL), de l'acabalada família Soriano de Manila, els de la cervesera San Miguel, amics del règim franquista, oferia la connexió aèria entre Madrid i Manila. La companyia PAL inseria anuncis al diari ABC de vols quinzenals entre les dues capitals, amb escales a Barcelona, Roma, el Caire, Karachi, Calcuta i Bangkok. El trajecte es feia en sis dies (1947). Dos anys més tard, la companyia, amb els nous quadrimotors Douglas DC-6, proposava el mateix itinerari en unes trenta hores; no gaire més del que es triga actualment.

A través del Retrato del artista en 1956 (1991), de Jaime Gil de Biedma, el conegut poeta barceloní en llengua castellana, treballador de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, de la qual donarem detalls en el cap. 9, podem intuir com eren els viatges de Barcelona a Filipines amb avió als anys cinquanta del segle passat «...haciendo vida intrauterina, alimentado, abrigado y transportado». Es feien escales a Roma, el Caire, Karachi, Colombo (Sri Lanka) «sentado en el barracón de l'aeropuerto», «el olor a zotal y el tapete pegajoso de la mesa en la cantina» i, segurament, una altra escala més abans d'arribar a Manila. A la tornada Gil de Biedma, amb Air France, esmenta les escales de Saigon, Bangkok, Karachi, Teheran, Bagdad, Beirut, Roma i Barcelona. Hi havia prou ocasions, doncs, per desentumir les cames i també, com era el cas del poeta, l'esperit.

Ningú pot discutir que l'aeronàutica ha capgirat la manera secular de mobilitat de les persones i del transport de les mercaderies. Però hi ha qui diu que viatjar, el que es diu viatjar -emoció, cultura i coneixement o el que és el mateix: remor, color i olor, sovint sentor- només es pot fer a peu o a cavall o, quan calgui, amb vaixell. Pels que pensen així, de manera tan amish, segurament els seria molt engrescador anar a Filipines tal com era habitual en l'època colonial espanyola. Com s'ho feien aquelles primeres generacions de funcionaris, frares, militars, comerciants i saltataulells, que anaven a les Filipines a provar sort?

A vela

Som al segle xvii: cada any, a la primavera, una flotilla salpava rumb a les illes del Carib i al port de San Juan de Ulúa (Veracruz), a Nova Espanya (Mèxic), i, una mica més tard, una altra flotilla es dirigia cap a les costes d'Amèrica del Sud. Totes dues formacions feien escala a les Canàries, una setmana, per proveir-se d'aigua i queviures. Els que anaven a Nova Espanya, hi arribaven al cap de tres mesos d'haver partit de la Península. Els estols mercants anaven escortats per naus armades per mor dels corsaris; la nau capitana anava al davant i la nau almirall a rereguarda. Sortien de Sevilla o de Sanlúcar de Barrameda.

El viatge no era gens confortable; res a veure amb un viatge de plaer. Les flotes transatlàntiques eren concebudes com a serveis de càrrega i els vaixells pràcticament no tenien espais privats d'acomodació. Els passatgers romanien a coberta i, els que podien, s'entaforaven en qualsevol racó amb l'ajuda d'algun mariner que parava la mà, amb els ulls grossos del contramestre. El govern controlava el passatge. Per anar al Nou Món, fins a les darreries del segle xviii, calia passar per la Casa de Contractació, presentar unes credencials (estat legal civil) i obtenir una llicència. La Inquisició també hi ficava el nas. Tot plegat eren unes restriccions severes encaminades a conservar els monopolis comercials i la puresa religiosa. No és estrany, doncs, que les flotes, a part dels viatgers legals, anessin a vessar de polissons. Si aquests eren descoberts abans d'arribar a les Canàries, eren retornats a la Península i se'ls condemnava a penes severes, tant els indocumentats com els que els havien encobert. Una vegada salpat un vaixell de les illes Canàries, ja no hi havia res a témer. És per això que alguns cronistes expliquen que una vegada encarat l'Atlàntic apareixien a coberta uns éssers esgrogueïts i esprimatxats prenent-hi el sol, que la resta del passatge juraria de no haver-los vist embarcar al port de partida.

El menjar se l'havia de dur cada viatger, però l'aigua, si bé racionada, la subministrava el vaixell. Tots els relats existents de les travessies atlàntiques coincideixen en la set que es passava durant el viatge. A part de la calor, la set era provocada per l'alimentació: pura gasòfia escassament cuinada, a base de saladures. D'altra banda, els pobres polissons no tenien dret a la ració diària d'aigua. Ja us podeu imaginar que amb els estalvis dels viatgers de contraban algú de la tripulació, de sotamà, feia les amèriques abans d'arribar a posar-hi els peus!

I una vegada a Veracruz, encara faltava arribar a la ciutat de Mèxic i travessar el país fins al Pacífic. Es feia el trajecte a peu o, si es tenia possibles, a dalt d'una mula, seguint unes rècules de traginers que enfilaven la Sierra Madre fins a la vall de Mèxic. Alexander von Humboldt (1769-1859), a la crònica de la seva expedició americana, cita que va veure a Veracruz almenys cent mil mules destinades a abastir el trànsit comercial. Una vegada a la ciutat de Mèxic, el viatger havia de fer cap a la badia d'Acapulco, a peu o amb mula de nou, per embarcar cap a Manila. I tornem-hi a ser que no ha estat res. Tres mesos més de set i penalitats. Comptat i debatut, s'arribava a les Filipines al cap d'un any d'haver sortit de casa, sempre i quan alguna malaltia, un corsari o un naufragi no t'hagués segat la vida.

Fins a poc abans de la independència de Mèxic (1821), la connexió principal entre Espanya i les Illes Filipines es feia, doncs, per occident, tot creuant els oceans Atlàntic i Pacífic, tal com acabem d'esmentar. La ruta Acapulco-Manila i viceversa la cobria un galió que a Nova Espanya en deien la nau de la Xina o el galió de Manila, i a les Filipines era conegut com el galió d'Acapulco (vegeu «El galió de Manila» en el cap. 8). La navegació de Nova Espanya a les Filipines es feia fàcilment amb tres mesos, com ja hem dit, sempre amb vent de popa, però la tornada, el tornaviaje, amb els elements en contra, era del doble de temps. Això explica que cada galió només fes un viatge a l'any. Aquesta ruta regular de mercaderies i de persones, que assegurava a la metròpolis el comerç amb la Xina, d'una banda, i la connexió de les Filipines amb l'Imperi, de l'altra, va durar dos segles i mig. Es diu que no hi ha hagut mai cap més línia regular de vaixells de vida tan llarga (1565-1815).

Amb tot, abans de la independència de Mèxic, en liberalitzar-se el comerç amb les Filipines a mitjan segle xviii, sorgiren línies marítimes directes Cadis-Manila que passaven pel cap de Bona Esperança seguint el rumb històric portuguès a les Índies Orientals. D'aquesta manera es podien esquivar els efectes consuetudinaris de segles de monopoli novohispà del comerç a Acapulco. L'empresa Real Compañía de Filipinas (1733 i refundada el 1785), creada per afavorir el...