Remor de serps

 
 
Editorial Alrevés (Verlag)
  • 1. Auflage
  • |
  • erschienen am 14. April 2014
  • |
  • 224 Seiten
 
E-Book | ePUB mit Wasserzeichen-DRM | Systemvoraussetzungen
978-84-15900-59-7 (ISBN)
 
Lany 1940, amb mitja Europa amb flames i la guerra començada, París no és un lloc segur per refugiar-se. Sota l'arribada dels alemanys i amb l'angoixa d'una ciutat espantada per la imminent guerra, s'hi troben exiliats dos agents catalans que van prometre defensar la República. Els assassinats d'un oficial i un secretari fidels a la causa fan trontollar la seva seguretat a la capital francesa. Plegats hauran de fugir de policies, gendarmes, soldats i, sobretot, dels feixistes de l'ambaixada espanyola, que, sota la seva immunitat diplomàtica, es dediquen a perseguir tot allò que soni a republicà. Caure en les seves mans podria representar la repatriació sota unes conseqüències fatídiques i fatalistes. Un cop més, l'autor ens captiva amb una història sobre fets i miratges massa humans i reals perquè ens siguin aliens.
  • 0,53 MB
978-84-15900-59-7 (9788415900597)
weitere Ausgaben werden ermittelt

3


Avançant lentament, es va anar acostant cap a l'home. Si en Domènech Roig tenia una cosa clara és que aquell membre de l'antic govern de la Generalitat era incapaç d'haver disparat cap arma de foc. Estava blanc i tenia la mirada clavada a l'entrada de l'habitació. A l'aire encara hi havia l'olor especial que deixen els trets en un lloc tancat. La resta de l'hotel continuava silenciós. Al cap d'uns segons l'antic guàrdia civil, agafant-lo pel colze, va exclamar:

-Bon tarda! Quina casualitat tornar-nos a trobar!

L'home el va mirar. No havia entès res del que li havia dit ni tampoc no l'havia reconegut. Assenyalà dins de la cambra i aconseguí dir:

-És mort! Ben mort...

En Roig s'avançà i també va mirar. Efectivament, hi havia un mort. El cadàver estava assegut en una petita taula d'escriure, tombat sobre si mateix, a mig girar, segurament per mirar qui estava entrant a la seva cambra sense ser esperat. Tot indicava que no havia tingut temps de gaire res. Hi havia papers a terra i sobre el moble. Una pistola damunt del llit i poca cosa més. «La mateixa misèria que a la meva habitació», pensà el comandant. Decidí entrar i mirar els papers: noms, adreces, aplicades sumes de diners, justificants de despeses, un antic passaport diplomàtic de la República Espanyola emès el 1933... Ho va recollir tot posant-s'ho a la butxaca de l'americana. Va fer el mateix amb la pistola, una Tokarev soviètica, i sortí al passadís. L'home de la Generalitat continuava mirant-lo amb els ulls oberts. En Roig l'agafà del braç, el sacsejà una mica i a cau d'orella li va dir:

-Cal que marxem d'aquí, ara!

-No, no... És impossible. Ell m'esperava. Havia de donar-me els diners...

-Aquest només donarà diners al dimoni quan el surti a rebre. És mort.

-Però no pot ser! Els diners hi han de ser! No podem marxar sense ells.

-Aquí no hi ha res, home, no ho veieu?

-Mirem-ho... és molt important! Però, escolteu, ens coneixem vós i jo? Us recordo vagament... no sereu de l'ambaixada espanyola, oi? -Aquestes darreres paraules les va dir amb el pànic dibuixat a la cara. En Domènech el va calmar:

-No passeu ànsia, home, ara mateix no tinc cap ambaixada que em vulgui, i menys l'espanyola. No em recordeu? Ens vam conèixer al tren ara farà un any, sóc comandant de la Guàrdia Civil i exiliat com vós. Feu memòria mentre miro bé això que dieu dels diners.

En Domènech tornà a entrar a l'habitació i regirà les poques coses que hi havia per inspeccionar. Quan va haver tombat el matalàs i tocat cada pam de la seva superfície per tots dos costats, va tornar al passadís dient:

-No hi ha res, absolutament res.

-No pot ser!

-Però què cony hi hauria d'haver? Què és això dels diners?

-Ell m'esperava per donar-me'ls!

-Quants?

-Un milió de pessetes!

-Un milió?

-Sí, propietat del govern de la República. Nosaltres...

-I qui sou vosaltres?

-La Generalitat.

-Molt bé. I vosaltres...

-L'havíem de repartir entre càrrecs del govern i diputats, les diferents associacions d'ajut als exiliats i les direccions dels partits polítics. Eren per menjar, per lloguers, per passatges de vaixell... i ara..., ara on són els diners? Aquest home era un funcionari fidel de la República... era oficial de carrabiners i custodiava els fons... ja havíem tingut tractes altres vegades...

-Estigueu tranquil, us dic: aquí no hi ha res. A més, a qui pot interessar el diner de la República? Des de la fi de la guerra que no val res.

-No eren en pessetes de la República! Ja ho sé bé prou que no valen res! Era el seu equivalent en francs suïssos.

-Això són figues d'un altre paner. I, si és així, no us ha passat pel cap que és mort, justament, pels diners?

-Voleu dir que els han robat?

-Em sembla força evident. Mireu, de moment el que cal fer és marxar d'aquí i ràpid. Si no, a més de quedar-vos sense diners, haureu d'explicar aquest mort a la policia francesa, i no serà fàcil, us ho ben asseguro...

L'home no es movia. El comandant sabia que en qualsevol moment podia aparèixer la policia i no podia trobar-los allà. Amb esforç, va empènyer l'home escales avall i van sortir al carrer, dirigint-se cap a dalt, a la Place du Tertre. No era complicat, a Montmartre, trobar cafès de gent estrafolària i estranya, de persones amb tantes ganes i necessitat, com ells, de no ser molestats ni de ser vistos. Amb tot, en Roig, que era gat vell, va dirigir-se fins a un carreró apartat dels carrers principals i ple de petits locals. Van entrar en un que semblava dels més tronats i, un cop asseguts davant de dos gots de vi, l'home va dir:

-Heu de trobar l'assassí i recuperar els diners!

-No correu tant. Jo, de moment, no he de trobar res ni empaitar ningú.

-Però no vau dir-me que éreu guàrdia civil? No feu això els guàrdies civils...? La vostra feina no és empaitar criminals? L'home mort és un company vostre, del cos de carrabiners, i els diners són del tresor públic i...

-Calmeu-vos una mica, amic meu! Jo ja no sóc res, els carrabiners que hi ha exiliats ja no existeixen i el tresor de la República, així com la mateixa República, han anat tots al botavant. I, pel que fa a vós, ni tan sols sé com us dieu ni què sou exactament.

-Dispenseu-me, teniu raó. Sóc en Pere Font i Pujol, secretari personal de l'honorable conseller de Finances, del qual he rebut l'encàrrec de venir fins a París, recollir els fons del govern de la República que ens estaven assignats, en concret el milió de pessetes que no hem trobat, i tornar a baixar cap a Perpinyà. Era la tercera vegada que ho feia.

-I aquest home, el mort, era de confiança?

-Total i absoluta.

-Qui sabia de l'existència d'aquests diners?

-La totalitat de la gent no us la sabria dir. Suposo que diverses persones del govern de la República i de la Generalitat.

-Massa gent i pocs noms. No em penso pas que recupereu el vostre milió. El més intel·ligent que podeu fer és tornar amb els vostres, posar-vos en contacte amb el que quedi del govern i decidir què us convé més de fer. Jo, com us podeu imaginar, ja en tinc prou amb resoldre els meus, de problemes. I, per cert, pagueu vós mateix els gots de vi, que un servidor no rep cap subsidi de cap govern, existent o inexistent.

-Però no podeu deixar-me així... vós sou un servidor públic com jo! Teniu l'obligació d'ajudar-me en tant que representant de...

-Però... quan us adonareu que parleu de coses que ja no existeixen? Ni vós representeu res ni jo tinc cap altra obligació que no sigui la de sobreviure. No som res, ja. I els francs suïssos, amic meu, amb mitja Europa en flames, són una cosa molt llaminera i que poden resoldre els problemes a molta gent. Aneu a saber on paren!

Es va fer el silenci entre els dos homes. En Pere Font, abatut, mirant a terra, com si de cop hagués pres consciència de tot, només va encertar a dir:

-Si canvieu d'opinió, m'estic a l'Hotel du Midi, a la Rue Traversière, al costat de la Gare de Lyon. L'habitació és la divuit.

En Domènech Roig es va acomiadar amb un cop de cap i va sortir. Es feia tard i havia de decidir què feia, és a dir, on passava la nit. Tot i que no hi havia problemes per tornar al seu hotel, alguna cosa li deia que no era prudent. Va pensar que només era un mort, que no semblava un assumpte gaire greu, però si hi afegíem els diners i el fet d'haver-hi pel mig l'antic govern de la República, el de la Generalitat... la cosa es complicava massa. Enmig de tanta gent, i tan necessitada, quan en Pere Font donés l'alerta, algú es podia pensar que encara era una persona important i trucar a les autoritats franceses i exigir vés a saber què. «Millor no anar a l'hotel», va concloure, i d'aquesta manera no calia estar pendent de res.

També va decidir que la manera més ràpida de desaparèixer d'aquells verals era el metro. Va baixar fins a Château Rouge i des d'allà va recórrer una bona part de la línia fins a Cité, la parada que hi ha a l'illa del mig del Sena, pensant que sempre és bo posar un riu pel mig entre tu i els teus problemes, tot i que, pujant les escales, va recordar l'Ebre i va arribar a dalt amb un somriure trist als llavis.

Començava a caure la tarda i era agradable passejar veient l'elegància de Notre-Dame i la majestuositat dels edificis del seu voltant. La sensació de tranquil·litat que el va envair li va fer venir de gust veure el riu i sentir el soroll serè i poderós de l'aigua passant. Disposat a fer una cigarreta al Petit-Pont mentre es deixava envoltar pel capvespre, va començar a considerar que tampoc no passava res si aquella nit dormia en un parc públic; així s'estalviaria els diners d'una habitació, i, comptat i debatut, al front havia dormit en llocs molt pitjors. Va ser llavors quan va sentir els crits.

Primer eren apagats, esmorteïts, però després d'un renec d'home que també es va escoltar, van sonar clars i potents. Era una dona qui cridava i, probablement, havia mossegat la mà de qui l'atacava, potser la mà que li volia tapar la boca; per això, primer sonaven una mica sords. Semblava que venien de sota seu, i va treure el cap per la gruixuda barana de pedra per poder mirar. Al moll del riu va veure dos homes que empenyien una noia; ara cridaven tots.

No era el seu...

Dateiformat: EPUB
Kopierschutz: Wasserzeichen-DRM (Digital Rights Management)

Systemvoraussetzungen:

Computer (Windows; MacOS X; Linux): Verwenden Sie eine Lese-Software, die das Dateiformat EPUB verarbeiten kann: z.B. Adobe Digital Editions oder FBReader - beide kostenlos (siehe E-Book Hilfe).

Tablet/Smartphone (Android; iOS): Installieren Sie bereits vor dem Download die kostenlose App Adobe Digital Editions (siehe E-Book Hilfe).

E-Book-Reader: Bookeen, Kobo, Pocketbook, Sony, Tolino u.v.a.m. (nicht Kindle)

Das Dateiformat EPUB ist sehr gut für Romane und Sachbücher geeignet - also für "fließenden" Text ohne komplexes Layout. Bei E-Readern oder Smartphones passt sich der Zeilen- und Seitenumbruch automatisch den kleinen Displays an. Mit Wasserzeichen-DRM wird hier ein "weicher" Kopierschutz verwendet. Daher ist technisch zwar alles möglich - sogar eine unzulässige Weitergabe. Aber an sichtbaren und unsichtbaren Stellen wird der Käufer des E-Books als Wasserzeichen hinterlegt, sodass im Falle eines Missbrauchs die Spur zurückverfolgt werden kann.

Weitere Informationen finden Sie in unserer E-Book Hilfe.


Download (sofort verfügbar)

6,99 €
inkl. 19% MwSt.
Download / Einzel-Lizenz
ePUB mit Wasserzeichen-DRM
siehe Systemvoraussetzungen
E-Book bestellen

Unsere Web-Seiten verwenden Cookies. Mit der Nutzung dieser Web-Seiten erklären Sie sich damit einverstanden. Mehr Informationen finden Sie in unserem Datenschutzhinweis. Ok