La favorita de l'Harem

 
 
Editorial Alrevés (Verlag)
  • 1. Auflage
  • |
  • erschienen am 13. Januar 2020
  • |
  • 268 Seiten
 
E-Book | ePUB mit Wasserzeichen-DRM | Systemvoraussetzungen
978-84-17847-34-0 (ISBN)
 
Torna l'Harem del Tibidabo, el prostíbul modernista més luxós de Barcelona, amb la seves portes de roure, els vitralls heràldics i les gàrgoles de castell. Tot com sortit d'un conte si no fos perquè el regent del bordell, l'histriònic Emili Santamarta, es veurà submergit dins d'una trama on haurà de defensar innocents en una lluita entre policies corruptes i, sobretot, entre dos clans que volen fer-se amb el monopoli del tràfic d'armes i drogues de la ciutat: els De Santiago, perillosos i alhora sofisticats, i els Klein, comandats per dos despietats nans rodanxons de metre i mig, extremament cruels, que només cerquen venjança per la mort del seu estimat fill, el Delfí. Un cop més, l'escriptor ens endinsa en una Barcelona violenta, fosca i sòrdida amb una galeria repleta de personatges estrafolaris, i tot plegat, com no podia ser d'una altra manera, farcit de l'humor àcid i corrosiu del seu protagonista principal, l'exagerat i teatral Mili. Després d'inaugurar la col·lecció amb Història de mort, i seguir amb L'Harem del Tibidabo i Tothom et recordarà, Andreu Martín repeteix a 'crims.cat' amb la segona entrega del seu Harem, on un cop més l'acció torna a ser ràpida i violenta com un tret.
  • 0,74 MB
978-84-17847-34-0 (9788417847340)
weitere Ausgaben werden ermittelt

2


Diaris plens de merda i visita de la Popotitos


Si la nit anterior no he tingut una orgia, una bacanal, un concurs de ball o alguna altra de les obligacions que comporta el meu negoci, surto del llit entre les set i les vuit. Em desperta la Maragda, la col·laboradora més matinera des que va abandonar l'atenció directa al client per fer-se càrrec de l'administració i el manteniment de l'Harem, i ho fa des de la porta, encenent els llums, o des d'entremig dels llençols acaronant-me, segons la inspiració o mania o depressió amb què hàgim acabat el vespre. Des de la porta o des dels llençols, però, acostuma a dir «Para ja de roncar, dormilega».

Dedico a la cambra de bany tant temps com cal. Potser en aquella època hi esmerçava més estona perquè m'havia depilat el cos, rapat i afaitat bigoti i barba, pit i esquena, aixelles, pubis i melic, i cada dia en el mirall trobava un desconegut encantat de saludar-me. Abans jo era pelut pelut, aquell pacient que preguntava al metge: «Doctor: ¿qué padezco?», i el metge em responia: «Padece usted un ozito». I ara era una mena de nadó monstruós i libidinós. «Ei, Mili, et trobo diferent, estàs fantàstic, què t'has fet?»

Em poso roba discreta, samarreta de marca sense distintius, texans i espardenyes del carrer d'Avinyó, i surto del dormitori per la porta dissimulada darrere del prestatge carregat de llibres que es desplaça cap a un costat sobre un rail.

Travesso aquella estança que sembla que no serveix de res, com un tallafoc, on s'amaga l'accés al túnel que comunica amb les clavegueres, i accedeixo al magatzem del restaurant, d'allà a la cuina i, finalment, arribo al menjador. No feia gaire que obríem a primera hora del matí per servir esmorzars als treballadors de les empreses dels voltants. Croissants i cafè de primera qualitat. M'instal·lo en un racó i llegeixo els diaris en diagonal.

Deveu recordar aquella època. Van començar a aparèixer a la premsa notícies sensacionals protagonitzades per guàrdies civils corruptes. Especialment, a El Periódico. Us en recordeu? El primer escàndol va esclatar el dimecres 16 d'octubre: un parell d'agents de la caserna del carrer de Sant Pau, germans i coneguts com els Catalufos, van ser detinguts perquè estaven implicats en una xarxa de tràfic de dones albaneses i gregues. Les feien addictes a l'heroïna i les portaven a Catalunya per prostituir-les. Els Catalufos eren propietaris d'un apartament, al Poble-sec, que es feia servir com a pis franc on s'encabien les dones quan arribaven aquí, abans de distribuir-les per diferents prostíbuls. Aquell dia, il·lustrava la primera plana una fotografia on es veia una colla de dones joves, fins i tot massa joves, baixant d'una furgoneta Mercedes amb els distintius de la Guàrdia Civil just davant del domicili dels Catalufos al Poble-sec. Signava el reportatge Marissa Alavés, una coneguda periodista especialitzada en successos i tribunals, i resultava revelador que la notícia saltés poques hores després de fer-se efectiva la detenció. Vaig interpretar que la reportera tenia l'exclusiva abans que la Guàrdia Civil i que havia avisat els comandants de la zona que estava a punt de publicar-la. Me'ls imagino esverats suplicant-li que no ho fes abans que ells haguessin resolt el problema, potser la van convidar a participar en l'operatiu i tot. Primer la detenció i després la notícia, aquest era l'ordre correcte.

Van seguir uns dies de xivarri descontrolat a la premsa. Declaracions dels oficials caps de zona, tertúlies amb teories d'allò més imaginatives, «Els independentistes falsifiquen proves per desacreditar la Benemèrita», «Assumptes Interns de la Guàrdia Civil inicia una investigació a fons de tres-cents agents»...

No va durar gaire temps, però, perquè sis dies després Marissa Alavés i El Periódico tornaven a trasbalsar l'opinió pública.

Dilluns 21 d'octubre: quatre agents de la Guàrdia Civil formaven una banda que es llogava per clavar pallisses i extorsionar botiguers en el barri de Baró de Viver, en el districte de Sant Andreu. Van ser gravats amb el mòbil per un veí quan estomacaven l'amo d'una carnisseria halal i, encara que vestien de paisà, els quatre resultaven perfectament identificables. La setmana següent, mentre la premsa digital i impresa, les ràdios i les televisions i les tertúlies públiques i de cafè es preguntaven a crits què estava passant amb la Guàrdia Civil de Barcelona, Assumptes Interns va inculpar una dotzena més d'agents per haver encobert els quatre malfactors entorpint investigacions incoades anteriorment i proporcionant-los coartades falses.

Va intervenir el Ministeri de l'Interior fent declaracions institucionals on es treia importància a «fets que no són tan estranys en cap policia del món» i es culpava la premsa d'«alimentar l'escàndol de manera malintencionada».

Marissa Alavés es va fer molt popular perquè ella era qui signava els reportatges i perquè la Guàrdia Civil la va portar a la caserna i la va interrogar perquè els revelés les seves fonts. L'entrevistaven col·legues dels mitjans més diversos per preguntar-li: «Sortiran més casos?».

Jo també tenia curiositat. Vaig aprofitar un dia que ens visitava la Semíramis per tractar d'obtenir més informació. La Semíramis, en el món real, es deia Priscil·la Arzúa, era sergent de la Guàrdia Civil i treballava a l'Harem com a col·laboradora ocasional, quan necessitava algun plus econòmic o tenia ganes de marxa. No la teníem com a fixa ni en cap catàleg, i només venia quan volia i normalment era ella qui es portava els clients. Com a bona policia, era summament paranoica. El primer dia, li vaig dir que tenia un nom molt comercial, com Priscilla, reina del desert, i gairebé li va agafar un atac. «Priscilla!», va cridar. «Em descobririen de seguida!» Li vaig suggerir el nom de Semíramis perquè em recordava la Rhonda Fleming de Semíramis, esclava y reina, tan sexi, pèl-roja i amb biquini daurat ballant a l'antiga Babilònia de Cinecittà.

La vaig portar al Despatx de Rebre.

Em contemplava tensa esperant una mala notícia. Li vaig preguntar:

-Què en saps, d'aquests escàndols de la Guàrdia Civil?

No en sabia res. Només que els oficials estaven molt nerviosos, investigant i demanant responsabilitats a crits pels passadissos. Era evident que algú tenia un magatzem de dades contra la Guàrdia Civil i estava disposat a anar-lo traient a la llum.

-A tot arreu se'n fan, de covards i d'imbècils. Són covards perquè volen ser delinqüents però no s'atreveixen. Es pensen que estaran més segurs si delinqueixen des de l'altra banda de la ratlla vermella. Com si no haguessin de tenir por dels dolents si col·laboren plegats. No tenen collons per saltar-se les lleis sense la protecció de l'uniforme. Són uns merdes. I són imbècils perquè es pensen que mai no els pot passar res, que la placa els atorga el control absolut, tant en el cos com en les línies enemigues. I és al revés: estan pringats, són uns pringats. No s'adonen que estan exposats al xantatge per davant i per darrere. -Així parlava la Priscil·la. És fantàstica. Però de seguida la vencia la paranoia. Parpellejava i em mirava amb menyspreu, i sospirava-: Com jo, per altra banda. Sàpigues que en la meva pistola reglamentària hi tinc una bala...

-Amb el meu nom -li vaig replicar-, sí, ja ho sé. M'ho dius cada vegada que parlem.

-Perquè no vull que te n'oblidis. Perquè ets l'únic al món que sap qui és la Semíramis. I si alguna vegada algú se n'assabenta...

-No -goso corregir-la-: Si alguna vegada apareix el perill que algú se n'assabenti...

-... Tindràs la teva bala.

-Però, aleshores, Semíramis, reina de Babilònia, per què no ho deixes córrer? Segur que no necessites els calés que guanyes aquí.

-Sí que els necessito. Però, a més, no ho deixo córrer perquè m'agrada el perill.

-Però a mi no, cony. I m'acabes d'amenaçar amb fotre'm un tret.

Una setmana després de la notícia dels picoletos extorsionadors, com una maledicció, el dilluns 28 d'octubre, festivitat de Sant Judes Tadeu, aquell apòstol tan intel·ligent que va preguntar a Jesucrist com era que es manifestava només als seus deixebles i no a tota la humanitat de cop, cosa que els estalviaria molta feina, va saltar a El Periódico un nou escàndol de la Guàrdia Civil de Barcelona.

Sis agents destinats a les duanes portuàries tenien en una nau de la Zona Franca un contenidor amb nou-cents quilos de cocaïna que anaven venent a poc a poc, a través d'una xarxa pròpia. El contenidor havia arribat procedent de Colòmbia feia tres mesos, ningú no l'havia reclamat i l'havien arraconat en el fons d'un magatzem on esperaven que ningú no el detectés fins que haguessin exhaurit la mercaderia.

Un cop més, el reportatge venia signat per Marissa Alavés i il·lustrat amb la seva foto de carnet, on se la veia riallera, tan satisfeta de si mateixa, prou robusta, dura i descarada per plantar cara a qualsevol policia, delinqüent, advocat o jutge que s'atrevís a encarar-se-li. Els seus ulls deien «Què passa?». M'hauria agradat conèixer-la.

Estava llegint el cas dels picoletos traficants a la taula del racó, esmorzant cafè amb llet i croissants, quan una noia molt prima es va dirigir al cambrer i li va preguntar per mi. Mili Santamarta.

Li devia semblar que el cambrer la ignorava, perquè el meu empleat es va disculpar i es va dedicar al seu telèfon mòbil. Em va escriure un whatsapp. «Una noia et vol veure.»

Jo...

Dateiformat: ePUB
Kopierschutz: Wasserzeichen-DRM (Digital Rights Management)

Systemvoraussetzungen:

Computer (Windows; MacOS X; Linux): Verwenden Sie eine Lese-Software, die das Dateiformat EPUB verarbeiten kann: z.B. Adobe Digital Editions oder FBReader - beide kostenlos (siehe E-Book Hilfe).

Tablet/Smartphone (Android; iOS): Installieren Sie bereits vor dem Download die kostenlose App Adobe Digital Editions (siehe E-Book Hilfe).

E-Book-Reader: Bookeen, Kobo, Pocketbook, Sony, Tolino u.v.a.m. (nicht Kindle)

Das Dateiformat ePUB ist sehr gut für Romane und Sachbücher geeignet - also für "fließenden" Text ohne komplexes Layout. Bei E-Readern oder Smartphones passt sich der Zeilen- und Seitenumbruch automatisch den kleinen Displays an. Mit Wasserzeichen-DRM wird hier ein "weicher" Kopierschutz verwendet. Daher ist technisch zwar alles möglich - sogar eine unzulässige Weitergabe. Aber an sichtbaren und unsichtbaren Stellen wird der Käufer des E-Books als Wasserzeichen hinterlegt, sodass im Falle eines Missbrauchs die Spur zurückverfolgt werden kann.

Weitere Informationen finden Sie in unserer E-Book Hilfe.


Download (sofort verfügbar)

8,99 €
inkl. 5% MwSt.
Download / Einzel-Lizenz
ePUB mit Wasserzeichen-DRM
siehe Systemvoraussetzungen
E-Book bestellen