L'Ètica

 
 
Editorial Alrevés (Verlag)
  • 1. Auflage
  • |
  • erschienen am 14. April 2014
  • |
  • 384 Seiten
 
E-Book | ePUB mit Wasserzeichen-DRM | Systemvoraussetzungen
978-84-15900-51-1 (ISBN)
 
El meticulós i desenganyat sergent Héctor Beltrán i els seus homes s'enfronten al rastre de crims que un assassí anomenat Kakurenbo està deixant al seu pas: el cos esquarterat d'un noi de tretze anys i la desaparició d'una altra noia de la mateixa edat. Enmig d'un llot de falsos moviments, violència soterrada i creixent desesperació, irromp el personatge de Gabriel Espinosa, un fred i metòdic investigador privat amb una experiència tan solvent com implacable, que es fa càrrec del cas de Valentina, la noia segrestada per Kakurenbo. La seva particular exploració de l'assumpte contrasta amb la manca d'avenços de l'equip de Beltrán. Però el decurs del que semblen dues investigacions paral·leles aviat es transforma en un polièdric trencadís d'identitats, en un tapís de mirades i malsons especulars; res ni ningú no sembla estar al marge de la pertorbadora insània que, com una boira, comença a propagar-se per tots i cada un dels porus i racons de la trama.
  • 0,78 MB
978-84-15900-51-1 (9788415900511)
weitere Ausgaben werden ermittelt

Proposició I


Dimarts, 12 de novembre


Encara no m'he acostumat a despertar-me enmig d'aquest silenci. Fa prop de dues setmanes que vaig traslladar-me; el nou pis està en una zona de vianants segellada al trànsit, excepte comptades hores de càrrega i descàrrega que tot i així queden somortes, aplacades per un entorn gairebé meditatiu. Abans d'això, tot era un intricat laberint de sorolls: els cotxes circulant pels quatre carrils de l'avinguda, les obres permanentment actualitzades i ampliades, les famílies de l'immoble que semblaven competir en decibels amb el brogit ambiental. M'havia avesat a fer-me fort davant d'aquestes inclemències, a desenvolupar uns ferms mecanismes d'aïllament. Ara em costa no recórrer-hi, i sento una lleugera sensació de buidor cada cop que apago el despertador i afronto el preàmbul del silenci. Com si desplegués uns incipients automatismes que immediatament cauen al buit; un dinamisme que es perd en la completa inutilitat. Suposo que tard o d'hora la situació es revertirà, aconseguiré extreure del context les virtuts que acostumen a acompanyar el silenci: pauses per a la reflexió, instants idonis per a la cura d'un mateix. Fins que això no arribi no puc evitar carretejar durant els primers minuts del matí una sensació de petita mutilació. El soroll abandonat de la ciutat encara reverbera als monyons de les meves oïdes.

Rebo una trucada del departament quan el primer glop de cafè encara em fumeja a la boca. Una trucada del departament a aquestes hores del matí sempre és sinònim de mala notícia. D'urgència nefasta que fa que el món es desplaci en una direcció imprevista. Odio que les coses siguin tan determinades i al mateix temps tan incontrolables. Efectivament, la trucada em posa en guàrdia i m'obliga a un canvi de plans.

-Crec que l'hem trobat, sergent. Hauria de venir com més aviat millor.

-On?

-Al polígon de la cimentera abandonada, la que hi ha a la sortida de l'autovia.

-Merda.

L'improperi se m'escapa de la boca com el darrer cordó de fum del cafè. Ho fa també amb la mateixa ingravidesa, gairebé imperceptible i diluint-se en pocs instants.

-Perdó?

-Res. En quinze minuts sóc allà. Digui a la resta que ningú no toqui res fins que arribem jo i el forense.

Aquesta mania inextingible de postular el que és evident. El rigor neuròtic que tinc la sensació que ningú al meu voltant no comparteix però que tot i així no deixo de tonificar. Imagino converses un cop abandono el lloc dels fets o després de penjar el telèfon: «Ja hi som, el sergent Beltrán i les seves...».

Conduir per l'autovia A-12 és com fer un viatge en el temps. Abandonar la civilització encara dempeus damunt d'un vector de velocitat constant i projectar-se a una mena de futur desballestat, on els símptomes del que era una ciutat són substituïts per engrunes d'un ordre defallit en l'intent de mantenir un fervor i entusiasme industrial que mai més tornaran. Creuo estructures que en un temps van ser la carcanada d'enfurismades indústries, ermots on abans s'amuntegaven grans vehicles de transport, hangars reduïts a receptacles marcits del no-res. Cartells gegantins, que emblaveixen en l'abandó fotolític, segueixen anunciant esforçadament promocions d'habitatges que no es construïren, ofertes que ningú no va arribar a aprofitar, o potser els qui ho van fer ja no hi són per recordar-ho. Decididament, el futur no m'agrada. Si intuís que pot haver-n'hi algun altre, potser sí. Però sembla que les coses estan molt clares. El viatge en el temps és concloent i definitori: en el futur que ens espera no ens hi espera res de res. Polseguera i memoràndums assedegats, a tot estirar.

Quan arribo al polígon de la cimentera Gasull & Estrach -fallida fa un grapat d'anys, espoliada per hàbils mans en les quals no hi havia cap resta de calç viva, cap indici de treball ingrat-, bona part del descampat que la rodeja està ocupat per cotxes patrulla i una ambulància. No crec que aquesta darrera tingui altra feina a fer que endur-se un cos dins d'una bossa de plàstic o, a tot estirar, alleugerir els marejos i defalliments dels agents més inexperts. Perquè si realment allà a dins trobem el que esperem, però no volem trobar, alguns estómacs es posaran sens dubte en peu de guerra.

Saludo amb esqueixos de gest circumspecte els agents que esperen fora apurant la nicotina dels cigarrets o l'aire dels pulmons o ambdues coses alhora. Dins hi ha la resta del destacament. Quatre agents, dos membres de l'equip mèdic i un individu encofurnat a l'interior d'un vestit que evidentment li ve massa estret. No em cal imaginar molt més per saber que es tracta del forense. Aquest és nou. Darrerament costa trobar-se dues vegades seguides amb el mateix: semblen sotmesos a una estranya política de rotació, de volatilització que potser no obeeix a cap altra consigna que a la mera mobilitat del sistema, a la il·lusió cinemàtica en un context en què molts sabem que en realitat res no es mou. Per tenir aquesta sensació cal viatjar en el temps, com acabo de fer aquest matí. I llavors un s'adona que el viatge tampoc no ha valgut la pena, i que potser hagués estat millor quedar-se i xipollejar en el somieig estàtic del present.

-Agents...

-Sergent Beltrán.

-Què tenim?

-Allà. Dins d'aquell pou. Un dels agents hi ha baixat fa una estona. Ara és a la part de darrere de l'edifici, traient l'esmorzar i part del sopar d'ahir.

-No és bo omplir-se gaire l'estómac en aquest ofici, algú l'hi hauria de dir.

-Jo vinc en dejú, sergent. No sé què podria treure si em vénen les arcades.

-Una part de l'ànima en sec, agent. A mi em passa sovint. M'acompanya?

-Allà a baix?

-No li sembla pertinent? Coneix el concepte «lloc dels fets»?

-Sí, és clar. Era només una pregunta retòrica.

-No em vingui amb retòriques, si us plau. És massa d'hora.

Creuem part d'una nau amb el terra cobert d'una barreja de pols i fang ressec. Sembla que caminem sobre la superfície d'un planeta desconegut. El forense, amb qui no sé si m'he arribat a presentar, ens segueix a poca distància. Puc sentir el so desconcertat que produeixen les soles de les seves sabates recent estrenades en contacte amb la crosta tumefacta del terra. A mig camí s'obre un sot circular de prop de dos metres de diàmetre, lleugerament repujat sobre el nivell del terra amb una senzilla vora de ciment. El pou. La via d'entrada. Aguanto uns instants la respiració, com si em disposés a fer un doble salt mortal o a provocar un brau amb el capot.

-Vostè -dic, dirigint-me al forense- no cal que baixi. De moment.

-Alamany, sergent. Amb a.

-Ja, ja m'ho imagino.

-No, vull dir amb a en lloc de e. Alamany, no Alemany.

-D'acord.

-Costa distingir-ho, però...

-Si li sembla, seguim la conversa després. Tenim altres urgències, ara.

-Oh... Sí, és clar... és clar.

Un cop davallat el pou, l'aire es torna humit, gairebé metàl·lic. La llum sembla una gangrena ataronjada estenent-se per les parets del lloc de mica en mica. En un racó, l'agent Casas -amb a, no pas amb e- i jo trobem un cos petit, entortolligat en la deixadesa de la seva pròpia mort. No devia tenir més de tretze anys. En Casas defuig l'escena perdent la mirada pel seu voltant, de manera força poc dissimulada. Intento aglutinar en els meus ulls la intencionalitat que li manca a ell juntament amb la que em correspon a mi. És un esforç considerable, més encara en aquestes condicions de lluminositat tan precària i malaltissa.

-Em temo que no hi ha dubte.

-Valga'm Déu. Com es pot arribar a aquests nivells de monstruositat?

-No vull saber-ho, Casas. No vull saber-ho.

-Li dic al forense que baixi?

-Sí. Tingui els de l'ambulància a l'aguait, no sembla pas una persona amb gaire estómac. I, dit de passada, tampoc no sembla tenir gaire cervell.

-És nou. El van traslladar la setmana passada.

-Quin regal.

Mentre l'Alamany executa l'aixecament oficial del petit cadàver entre estossegades i algun espasme d'esòfag, jo intento mantenir la calma i ordenar el procediment a partir d'aquest moment. El feix de lapses i protocols per mitjà dels quals la maquinària de la burocràcia s'injecta als nostres músculs i ens inocula la seva metzina grisosa i espessa. Alenteix les pulsacions, congela els rictus i coagula la sang. Ens converteix en vegetals amb cames, movent-nos amb una terrorífica inèrcia i escopint notícies terrorífiques a familiars i parents prèviament ja terroritzats, administrant i classificant en l'ordre corresponent les diverses fases en què la seva vida es deflagra com un edifici corcat per l'aluminosi. Metzina. Narcosi.

Busco al telèfon el número dels pares de la criatura. Ho provo primer al domicili. Reso per trobar-los, donar una notícia d'aquestes en la intempèrie d'un telèfon mòbil és com clavar una punyalada per l'esquena, com fer una violenta escomesa en un moment en què les defenses estan completament desguarnides: sortint d'una reunió, al bany d'un restaurant, sostenint les bosses de la compra tot esperant que el semàfor es posi en verd.

Una veu d'home respon a l'altra banda.

-Senyor Nàger?

-S... sí. -No li...

Dateiformat: EPUB
Kopierschutz: Wasserzeichen-DRM (Digital Rights Management)

Systemvoraussetzungen:

Computer (Windows; MacOS X; Linux): Verwenden Sie eine Lese-Software, die das Dateiformat EPUB verarbeiten kann: z.B. Adobe Digital Editions oder FBReader - beide kostenlos (siehe E-Book Hilfe).

Tablet/Smartphone (Android; iOS): Installieren Sie bereits vor dem Download die kostenlose App Adobe Digital Editions (siehe E-Book Hilfe).

E-Book-Reader: Bookeen, Kobo, Pocketbook, Sony, Tolino u.v.a.m. (nicht Kindle)

Das Dateiformat EPUB ist sehr gut für Romane und Sachbücher geeignet - also für "fließenden" Text ohne komplexes Layout. Bei E-Readern oder Smartphones passt sich der Zeilen- und Seitenumbruch automatisch den kleinen Displays an. Mit Wasserzeichen-DRM wird hier ein "weicher" Kopierschutz verwendet. Daher ist technisch zwar alles möglich - sogar eine unzulässige Weitergabe. Aber an sichtbaren und unsichtbaren Stellen wird der Käufer des E-Books als Wasserzeichen hinterlegt, sodass im Falle eines Missbrauchs die Spur zurückverfolgt werden kann.

Weitere Informationen finden Sie in unserer E-Book Hilfe.


Download (sofort verfügbar)

6,99 €
inkl. 19% MwSt.
Download / Einzel-Lizenz
ePUB mit Wasserzeichen-DRM
siehe Systemvoraussetzungen
E-Book bestellen

Unsere Web-Seiten verwenden Cookies. Mit der Nutzung dieser Web-Seiten erklären Sie sich damit einverstanden. Mehr Informationen finden Sie in unserem Datenschutzhinweis. Ok