La mirada del cocodril

 
 
Editorial Alrevés (Verlag)
  • 1. Auflage
  • |
  • erschienen am 2. September 2014
  • |
  • 206 Seiten
 
E-Book | ePUB mit Wasserzeichen-DRM | Systemvoraussetzungen
978-84-15900-69-6 (ISBN)
 
Miquel O'Malley, passat de voltes de gairebé tot, és acaronat pels antidisturbis durant la #primaveravalenciana, com un innocent vianant més, com un pulcre i perillós estudiant. Retirat del cos oficial, sense ofici ni benefici, es veurà involucrat en una conspiració de policies i serveis secrets que sesdevé a València però que té ramificacions, i arrels, en les primaveres africanes. O'Malley senfrontarà a les poderoses forces de la reacció, ben assentades al govern, i coneixerà, potser més tard, potser alhora que el lector, la fabulosa història del Cocodril, un tirador excepcional i solitari, nascut a la frontera entre Moçambic i Sud-Àfrica, entre guerres de descolonització, elefants i apartheid, un home de qui ningú no coneix el rostre castigat per la paràlisi, un rèptil mortífer, perdut a les ribes de la Mediterrània, que no troba el seu lloc al món.
  • 0,42 MB
978-84-15900-69-6 (9788415900696)
weitere Ausgaben werden ermittelt

Segona Part


PRIMAVERA AFRICANA


8


-És el paisatge més estrany que he vist en la meva vida. Em recorda Stalker, de Tarkovski.

-Ja estem. Sempre pensant que tothom sap el mateix que ell. I que tothom ignora les moltes coses que ell ignora.

-És una pel·lícula russa de ciència-ficció. Però no t'imaginis La guerra de les galàxies. És una discussió metafísica i filosòfica enmig d'un paisatge de devastació industrial. Filosofia pura.

-Uf!

-L'hauries de veure. Només per la força de les imatges. I pel seu remat: sempre hi ha un resquill d'esperança en la més negra desesperança. De fet, he dit que aquest paisatge s'assembla al d'Stalker, però hi ha una enorme diferència: el blau del mar allà al fons. És un contrast brutal.

-Afegeix aquell punt de verd que es veu allà baix. És la Marjal dels Moros, la nostra destinació. L'esperança després de la devastació que travessem. A la mar arribem de seguida.

A Mat Boïls li havia costat enredar Miquel O'Malley per a fer una excursió en bicicleta. L'expolicia deia que no havia agafat un trasto d'aquells des dels quinze anys, i que ja no estava per a aquells tragins, però havia acabat cedint. La parella havia pujat les bicicletes al tren de rodalia, havia baixat a Sagunt i havia enfilat cap a la mar fins arribar al Port de Sagunt. La sorpresa del foraster havia estat majúscula en trobar-se amb el laberint prohibit de naus ensorrades i muntanyes de residus de l'antiga planta siderúrgica dels Alts Forns del Mediterrani.

-Quina sorra més negra -va comentar Miquel, en parar a la vora de la platja, després d'un accidentat trajecte entre vials de polígon i caminals de terra.

Mat va sospirar.

-És el resultat dels molts anys de vessament dels alts forns. Ferro, cendres de sofre i vés a saber què més. En fi, no hi ha mal que no siga per bé. Ací no hi ha ciment, només muntanyes d'escòria.

-És una variació, almenys.

-Pensa que és l'únic tros de costa en molts quilòmetres que no està ocupat per edificis. Durant molts anys, banyar-s'hi va ser un suïcidi, i pescar, una utopia. Però l'acer és un llunyà record, i des que el port de València és un monstre dedicat a devorar el seu entorn sense contemplacions ni commiseració i engoleix tot el tràfec marítim, hi han desaparegut fins i tot les taques de petroli que hi havia a una pedra de cada tres. Mira, ja arribem al Grau Vell, és com tornar cinquanta anys enrere. El temps hi ha quedat congelat.

-Això és un poblat de pel·lícula de l'Oest... -va dir Miquel, en contemplar l'únic carrer de la localitat, amb cases emblanquinades amb calç i corrals de precària construcció.

-Caldria llevar-li els cotxes.

-A la vora de la ciutat... Em recorda la platja del Prat, verge gràcies al mateix aeroport que la mata.

-Prepara't. Ara ve el millor tros del camí. La pedra.

-La pedra? Un monument megalític?

-La pedra en el camí. Mai millor dit.

Al cap d'una estona, Miquel maleïa la seua companya. El seu cul protestava sense parar. Per allà, circular amb bicicleta era impossible. O garsava la llanta pegant contra còdols de la mida d'ous d'estruç o s'estacava en bancs de sorra on avançar era impossible. Mat, més hàbil a l'hora d'esquivar els obstacles, reia cada vegada que el sentia renegar.

-Molt maco, ruïnes i còdols. Quin il·luminat s'ha dedicat a decorar la costa per ci i per lla amb rotllanes de formigó?

-Guerra civil. Això era l'emplaçament de les bateries de costa per a defensar-se d'un possible atac feixista provinent de les Balears.

-Queda molt d'aquesta tortura de camí?

-De seguida girem i canviem de terç.

El canvi de panorama en endinsar-se en la zona de marjal tampoc no acabà d'alleujar-lo. Ja no hi havia pedres i sorra, però difícilment aquell viarany cobert d'aigua o ple de fang es podia considerar practicable. De tant en tant s'aturaven per a observar les llacunes des de torres d'observació. A la fi, Mat, dalt de la bicicleta, i Miquel, arrossegant-la penosament sobre la graveta, pujaren a un turonet des d'on es dominava tot el territori.

-Molt bonics, els ocellots. -Miquel no semblava gens entusiasmat.

-Per què els filòsofs no estimeu la natura?

Miquel, emprenyat, no va contestar. Va deixar de contemplar la mar i la marjal i va girar la vista cap a l'estreta llenca de terra ferma que quedava entre ells i el Picaio, darrer contrafort de la serra Calderona.

-Què és això? -va preguntar.

-L'Alqueria dels Frares, que ara fa de centre d'educació ambiental.

-Dic l'erm que hi ha darrere. Per què no hi ha vegetació?

El rostre de Mat es va entristir.

-Això, un erm, un desert, un deliri més. Deliri sobre deliri. La meua infantesa perduda.

Miquel, sorprès, no va dir res. Mat va continuar.

-Els meus iaios hi tenien els seus bancals. A mi em queda el seu record en llavis de la iaia, el gust perdut de les fruites que no tastaré perquè no les trobaré a cap mercat: peretes de la reina, peretes del castell, gínjols, sorolles, dacsa d'ací i de debò... A les acaballes del franquisme es va planejar una enorme ampliació de la siderúrgia, i els van expropiar les terres. Visió de futur, la d'aquells tecnòcrates. Com la dels seus hereus. Amb el capitalisme, a qui li passa pel cap que puga haver-hi una crisi? Al cap de pocs anys, no només no s'havia construït res sinó que es tancava el que hi havia. Ja n'has vist les ruïnes. Els agricultors van reclamar debades les seues terres perdudes. Ja pots imaginar que amb els diners de l'expropiació no podies comprar-ne unes altres. Els meus iaios es van marcir d'enyor. Els meus pares tingueren l'accident amb el cotxe que havien comprat gràcies a aquells diners.

Miquel, penedit dels seus renecs, va agafar la mà de la seua parella.

-I així s'ha quedat la terra?

-No, un ermàs com el que veus necessita la col·laboració de l'home. Una part d'aquells terrenys és la marjal que acabem de travessar, recuperada per a les aus. L'altra... Deliri sobre deliri, ja t'ho he dit. Ací tot ha de ser el més gran, el més gran del món. Serà per diners... L'hospital més gran d'Europa, per favor, que les empreses constructores ens subvencionaran les paelles electorals. Ja el pagarem reduint el nombre de metges. Els esdeveniments més grans d'Europa, que no falten. Com deuen riure els que ens els encolomen i s'omplin les butxaques a costa d'uns bajocots provincians... «Quan més gran, més burro», deia el meu iaio. El bac més gran d'Europa, amb permís dels grecs. Això que veus podria haver-se recuperat també, per a l'agricultura o per a la natura, però havia de ser «el polígon industrial més gran del Mediterrani». No deixava de ser una útil propietat de l'Estat que es podia vendre als amiguets de l'ànima per quatre gallets. Aprofitaria per a crear trenta-mil llocs de treball, primer. Quatre-mil cinc-cents, després, allà per la tercera inauguració. Crec que han invertit setanta milions dels nostres euros per a aconseguir que hi haja tres empreses en tres milions de metres quadrats asfaltats i parcel·lats, tirant per dalt en els metres i en les empreses.

-T'he amargat el dia, ho sento -va dir Miquel, després d'un silenci.

-I ara! El dia se l'amarga qui vol. No hi ha res com esgotar el cos per a oblidar les penes. Vinga, a la faena!

Mat es va llançar a tota velocitat amb la bicicleta pel pendent pedregós, sense esperar el seu company. Aquest la va seguir amb molta precaució, i es va esbalair quan va veure que no semblava tenir intenció d'esperar-lo. No va tardar a perdre-la de vista. La va maleir. Si havia de sortir sol d'aquell laberint ja podien anar preparant l'helicòpter de rescat. Aquell camí, per sort, no tenia còdols ni sorra ni fang ni aigua ni desviacions, i en alguna escadussera recta encara arribava a distingir la silueta de la seua embalada guia. Era un magre consol: també podia veure com, per més que s'esforçava, perdia terreny. Li semblava que el cor li rebentaria d'un moment a l'altre.

De sobte, va trobar el camí tallat per una tanca. De Mat, ni rastre. Per on podia haver passat? Aquella porta metàl·lica tancada per un gros cadenat barrava el pas per tot l'ample del camí, i dues extensions laterals impedien sobrepassar-la per la vora. A l'esquerra, una sèquia d'uns dos metres d'ample i profunditat desconeguda era un obstacle de consideració. A la dreta, un canyar espès s'alçava sobre terreny pantanós. Miquel va decidir assajar el canyar. Amb un pal, a palp, com un cec, comprovava la consistència del sòl abans de posar-hi el peu. De seguida va veure que no se l'engoliria un sorramoll però també que, carregat amb la bicicleta, no travessaria mai aquella espessor. Les canyes eren més dures del que pensava.

De sobte, uns braços eixiren de les canyes i l'arrossegaren a una clariana. Abans que poguera reaccionar, tenia damunt seu un cos de dona força conegut disposat a dreçar una altra mena de canya.

-O reacciones o t'escanye -li va dir Mat, estrenyent-li el coll.

-Estàs boja! Ens poden veure!

-Sí, els ànecs i els agrons.

VIII


Like all young white men. Ni més ni menys. El meu destí, al capdavall, era el de qualsevol jove blanc sud-africà: complir amb la pàtria, amenaçada pel salvatgisme dels negres, contagiats,...

Dateiformat: EPUB
Kopierschutz: Wasserzeichen-DRM (Digital Rights Management)

Systemvoraussetzungen:

Computer (Windows; MacOS X; Linux): Verwenden Sie eine Lese-Software, die das Dateiformat EPUB verarbeiten kann: z.B. Adobe Digital Editions oder FBReader - beide kostenlos (siehe E-Book Hilfe).

Tablet/Smartphone (Android; iOS): Installieren Sie bereits vor dem Download die kostenlose App Adobe Digital Editions (siehe E-Book Hilfe).

E-Book-Reader: Bookeen, Kobo, Pocketbook, Sony, Tolino u.v.a.m. (nicht Kindle)

Das Dateiformat EPUB ist sehr gut für Romane und Sachbücher geeignet - also für "fließenden" Text ohne komplexes Layout. Bei E-Readern oder Smartphones passt sich der Zeilen- und Seitenumbruch automatisch den kleinen Displays an. Mit Wasserzeichen-DRM wird hier ein "weicher" Kopierschutz verwendet. Daher ist technisch zwar alles möglich - sogar eine unzulässige Weitergabe. Aber an sichtbaren und unsichtbaren Stellen wird der Käufer des E-Books als Wasserzeichen hinterlegt, sodass im Falle eines Missbrauchs die Spur zurückverfolgt werden kann.

Weitere Informationen finden Sie in unserer E-Book Hilfe.


Download (sofort verfügbar)

6,99 €
inkl. 19% MwSt.
Download / Einzel-Lizenz
ePUB mit Wasserzeichen-DRM
siehe Systemvoraussetzungen
E-Book bestellen